La flamencologia tradicional emmarca els principis del segle XX com el final de l’anomenada Edat d’Or del cant flamenc, fixant el Concurs de Granada de 1922 com a punt d’inflexió; en el qual un nombrós grup d’intel·lectuals, encapçalats per Manuel de Falla i Federico García Lorca, alerten de la perillosa deriva comercial que estava prenent el gènere, que amenaçava amb liquidar les més pures essències del que ells anomenaven el Primitiu Cant Andalús. Contràriament al que pretenien els seus organitzadors, el concurs va donar un impuls decisiu al gènere, els anys que van transcórrer des de llavors fins a l’inici de la Guerra Civil van emmarcar un dels períodes més pròspers de la història del flamenc, omplint els teatres més importants de la geografia espanyola, així com les places de toros i els recintes que permetien major afluència de públic de l’època. El flamenc es converteix aleshores en un gènere mainstream, on La Niña de los Peines, Vallejo o el Niño Marchena són els herois més aclamats de la música del moment. El cant entra en ebullició, una nova generació d’artistes amb mirada fresca s’atreveix a recodificar el sistema aparentment inamovible de pals. Així, juntament amb les soleares, seguiriyas, malaguenyes, guajires i serranes incorporades per la generació de Silverio al segle anterior, es situaran amb la mateixa importància les noves buleries i tangos, els fandanguillos i els nous anomenats estils d’anada i tornada. La Guerra i sobretot la llarga postguerra marcaran un punt i a part en el devenir del gènere, donant al trast amb la incipient indústria del flamenc, creant en artistes i públic un estat de xoc que convertirà aquell període florent en una autopercepció decadent a oblidar i superar. El anomenat Renaixement del Cant, amb Antonio Mairena i Ricardo Molina com a ideòlegs referencials, emmarcarà els anys 20 i 30 dins de l’inici de l’anomenada Època de l’Òpera Flamenca, amb clares connotacions decadentistes.

Bel cante és una aproximació al repertori d’aquells anys anteriors a l’esclat del conflicte civil, del qual, si bé l’actual afició flamenca consolida en forma de clàssics els noms de Pastora, Tomás o Caracol, altres com Isabelita de Jerez, Mojama, el Niño Gloria, Centeno, Chaconcito, el Chato de las Ventas o el Corruco de Algeciras queden per als molt especialitzats.

Les veus d’Ana Brenes, Laura Marchal i la guitarra de Pedro Barragán interpreten una renovada lectura d’aquella generació, entenent que aquells cants que van meravellar a un públic majoritari del període d’entreguerres encara tenen molt a dir a dia d’avui.